~ versió original completa en català de l’article publicat a EL PERIÓDICO el 12 d’abril de 2024 ~
versión original completa en castellano del artículo publicado también en EL PERIÓDICO el 12 de abril de 2024:
Una factualidad con valor cultural y político, Contexto y acción - ctxt, 21-05-2024
Un llagut de bona fusta
Miquel Porta Serra
Passa de vegades, i aquests mesos també, que un fet democràticament rellevant, moralment valuós i culturalment innovador és o molt comentat o gens: sovint, parlar-ne en públic primer fa basarda. Fins que es supera. Passa a Catalunya, a la resta d’Espanya i a molts altres indrets del mon: no cal que llancem pedres de paper a la teulada. Avancem.
Ho estem veient amb una de les principals virtuts de l’extraordinari i agradabilíssim llibre de Xavier Pla sobre Josep Pla, “Un cor furtiu”: el biògraf porta el timó del llibre amb una serenitat, discreció i equanimitat que semblen naturals, però que estan molt treballades intel·lectualment i tècnicament en els seus propòsits, formes i continguts. Així Xavier Pla solca l’agresta psicologia, els daltabaixos emocionals i les inclements manifestacions polítiques de Josep Pla (JP). Incloent les reaccions polítiques agres, injustes o flagrantment reaccionàries. Com durant l’adveniment de la República, en la Guerra Civil o quan s’entossudeix a lloar el dictador portuguès Oliveira Salazar durant els anys 1970, temps de modestes, dures lluites antifranquistes, mentre el propi setmanari Destino i altres organitzacions de passat autoritari malden per ampliar els espais cívics democràtics. El biògraf és també sobri i factual en explicar conductes gens exemplars del protagonista, íntimes o públiques. Com quan tracta informació poc o gens coneguda sobre les dones de JP: la mare, les germanes i, notablement, les parelles, amants i altres conegudes, saludades o pagades. I tant que “aquesta factualitat té un valor moral”. I polític.
Crec que Xavier Pla mai diu “conductes gens exemplars”, com jo fa un moment. Fa bé. Ser sobri en les valoracions és bo en si mateix; i més en temps frenètics, per no dir histèrics. Els nostres, ara. També si escrius de 1936, quan Pla tem ser assassinat. Ho trobo preferible culturalment i políticament. Reflexa un dels avenços del llibre: un millor equilibri entre els fets que ens descobreix i els judicis del biògraf? Sembla senzill, sembla. I a més, aquesta manera de construir una biografia és bona per l’obra. Més porosa, rica, suggerent, inaprehensible. Fa possible que Xavier et porti a fer un dèntol o a prendre el sol amb l’Adi, l’Aurora, la Consuelo o la Lilian. Cadascuna en el seu moment, no ens passéssim. Permet que les coneguis com mai les havíem conegut. I fa possible embarcar-te en un llagut amb Pla i l’Hermós, l’amic analfabet, tan culte i savi, pels volts d’Aigua Xelida o Tamariu, a menjar garotes, “amb un ull a la vela i l’altre a la conversa...”. Brillant i deliciós.
I mira que Pla exigeix adjectius: la seva personalitat, conductes, facècies, jocs, essència. La seva literatura, paisatge i política, per suposat. Imprescindibles adjectius per parlar de la seva vida i obra. Vol dir que Xavier Pla no jutja JP? I tant que el jutja. Amb justesa, ponderació. Una de les virtuts de l’obra. Una relativa novetat al país? N’hauríem de poder dir novetat ‘elemental’, i en canvi a Espanya –Catalunya inclosa, òbviament– ha estat tradicionalment rara, rara. Entre els personatges conflictius, els temps conflictius, la mandra d’investigar què va passar i els egos dels biògrafs... rara, rara. L’equànime anàlisi de la gent i els fets. Podem pensar en quina mesura és una novetat rellevant a Catalunya i a la resta d'Espanya avui: entre la cridòria pocavergonya del bunker franquista, entre els que atien l’odi trumpista, sectari, estèril.
Potser aquí hi ha una àrea de treball interessant pels experts: analitzar com Xavier ho fa, què fa ell diferent del que fins ara s’havia fet amb JP. I amb altres biografiats. Què fa una biografia que no amaga la personalitat estripada, les actituds vergonyoses. Que tria mostrar al lector el que de veritat importa. Com s’ho fa per localitzar fragments del navili tants anys enfonsat i arrossegar-los a la drassana: les vides i els temps d'un home misantròpic, frenètic i simpàtic, Josep Pla i Casadevall (1897-1981).
Amb el rerefons sonor dels fascinants adjectius que JP emprava, ara podem escoltar –contrastar– el que Xavier diu del biografiat: “el dandi cosmopolita que hauria volgut ser... Pla cultiva voluntàriament una certa estètica de la negligència... indolència, indiferència o ambigüitat... Pla mostra una insatisfacció profunda, íntima... una personalitat escindida, desintegrada, borrosa... timidesa... el pudor és extrem... com més impúdic pot semblar, més pudor, reserva i torbació mostra... JP viu apassionadament moltes vides, contradictòries, és estimat i estima intensament amb un gran cor, que amaga furtivament... tot en ell és excessiu, un home permanentment insatisfet... l’angoixa existencial... capaç de vendre’s l’ànima al diable per vèncer la seva insatisfacció. Durant la seva joventut, Pla viu la vida amb una passió gairebé llibertina. Però, en realitat, la passió que el devora per dins, que el consumeix fins al desfici, és la literatura. La «secreta, diabòlica i sanguinària il·lusió o mania d’escriure a la que ho sacrifico tot.»”
Pàgines brillants que commouen i aclaparen, tan denses com ingràvides. Les de ‘Vendre’s l’ànima al diable’, per exemple. Les de ‘La confessió de Diògenes’. Brillants i veritables.
I les d’Adi Enberg... Adi, Adi, realment vas llançar les cartes d’en Josep? No ens ho podem creure. Què et deia? I sobretot, sobretot, com t’ho deia, Adi?
Pàgines en blanc, potser per sempre. Potser no.
Tenim doncs un
llibre sense adulacions, ni mesquineses, ni palla. Atent als fets, honorables i no, a moltes persones
i ambients, sovint descrits amb tonalitats planianes. Que ha fet una ingent i
tenaç recerca per descobrir-los, els fets. Almenys, molts d’ells, encara que
segur que no tots; quelcom que Xavier Pla remarca en moltes pàgines amb freqüents
“no queda clar...”, “no se sap...”. Una
obra que obre camins: amb les seves respostes, sí, i amb més preguntes sobre
Pla i el país. Si continua la recerca
sabrem més coses, coneixerem més fets sobre Pla i els seus temps. Hi haurà més
llibres valuosos. Aquest semblaria anglosaxó si no fos tan mediterrani. Té els
millors trets d’ambdues cultures, crec. Parem-hi esment: a Catalunya també fem
biografies bones. Tot i que potser encara ens costa valorar-ho prou públicament?
El que està en joc culturalment i políticament és
obvi. I tant que en 2024 –i sempre– l’equanimitat té valor polític, cultural, moral.
Aquest llibre no sorgeix del buit
Segur que l’obra ha portat molta bona feina, sobretot a l’autor i al seu equip, com també als editors. Treball intens de nivell acadèmic alt, em sembla. Que, quan hi hagi traduccions, serà lloat tranquil·lament en les cultures amb aquesta tradició de recerca biogràfica de gran abast, professional, diferent de les (també força lloables) incursions amateurs. Elogis raonats que el llibre també està rebent en la nostra cultura, per causa del nivell cultural i acadèmic del text: perquè la nostra també es va assemblant a aquelles. Avançant en la capacitat de tractar amb normalitat (sense cometes) els homenots més difícils, contradictoris, planians. Sense comèdies, censures, subterfugis, mentides... Tant que aquests anys ens ha agradat parlar de “normalització lingüística”. Gran tema, no trobeu?
Per tant, com que la feinada ha estat considerable i productiva, al llibre li ha calgut el suport material i immaterial –ideològic, moral– de l’editorial (Destino - Grup 62 - Planeta) i de vàries institucions de la Generalitat de Catalunya, així com de la Universitat de Girona i de la pròpia Fundació Josep Pla (ha estat delicat o senzill o ambdues coses?). És molt, representen molt, aquests suports. Avui aquí van sent normals. En les deficients, decebedores, desassossegades democràcies ‘normals’.
Si us plau, fem memòria, una mica. Ja sabem que costa. No us sembla que fa pocs anys era més difícil –i de fet, sovint, impossible– que aquestes empreses i institucions ajudessin a conèixer amb tranquil·litat els desficis, contradiccions, maleses i traïcions de JP? Ell pertany a i reflexa sectors molt influents...! Gens proclius a revelar col·laboracions amb el règim de Franco o els diners a Suïssa o el masclisme amb les dones. La gasiveria, l’egoisme, les addiccions, el contraban, la sordidesa... Recorregueu l’índex de noms del llibre.
‘Un cor furtiu’ i la subsegüent conversa social que a propòsit d’ell tindrem aquests anys va d'un autèntic homenot –si voleu, sí, un prohom de la pàtria–, un remarcable referent cultural europeu. Va de Catalunya, Espanya i Europa en temps convulsos. Res senzill. Delicat com un obús sense esclatar. Xavier ha tingut accés, ponderat i seleccionat molt material inèdit.
El llibre, doncs, no és gens trivial ni una flor editorial que brolla per l’exclusiva voluntat d’autor i editor. És un efecte també de més causes subjacents potents: persones i organitzacions eficaces en la promoció d’una cultura millor, d’una societat més culta. Menys crispada i manipulada, més reflexiva i atenta a les veritats.
Tot això és inevitablement, suportablement imperfecte i ple de contradiccions, per suposat. Ple de contradiccions. Curt i Pla. No cal subratllar les partides políticament antagòniques que juguen a tothora certs grups mediàtics; una colla d'ells, cadascun, diverses partides antagòniques simultànies. Nogensmenys, la rellevància de tot plegat és més fonda que la d’un mer tema llibresc. Benvingudes les comparacions amb les causes i els resultats d’altres llibres (biografies, assaigs) semblantment oberts, lliures, serens. Tot seguit podrem parlar també dels documentals que veiem a les pantalles.
En la societat que ha fet possible aquest llibre hi ha més fusta democràtica que quan Pla no va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, fa uns 50 anys, cap el 1974-1975. No dic que el llibre demostri el que acabo de dir, només proposo que ho reflexa. És una hipòtesi, la podem refutar o confirmar racionalment i cívica.
Ateses les bases del Premi, no li van donar amb raó: per col·laboracionista. Bases a part, atenent només a la vàlua de la seva feina, li van negar sense raó. La memòria democràtica també valora individus, no només organitzacions i classes socials, empreses, institucions. I obres d’art? Potser estem avançant en una anàlisi que ja no creu gaire que el valor de l’obra és una funció determinada pel valor humà i polític de l’autor.
I és claríssim: actualment tenim menys por que en els temps de Pla. Avui parlem de temes molt delicats amb més llibertat i coneixement dels fets. Naturalment que “només faltaria”: aleshores Franco encara era viu, més o menys. Certament era viu el cruel règim. Aquell requisit d’“honor” tenia raons i un cert sentit; conjuntural? El mateix règim amputava la maduració democràtica de la societat. De manera que, seguint la santa Tradició, suposo que alguns menystindran novament l’avenç que representa el llibre. Diran que “només faltaria” que no haguéssim avançat. Tanmateix, potser no n’hi ha hagut gaire d’altres, de llibres com el de Xavier Pla, en els vora 50 anys que han passat des de la mort de Franco. Cinquanta. Molts anys. No tants –llibres– com hauria convingut. Potser ens està costant més del que. Potser sí que convé valorar el progrés que representa aquest llibre. Un avenç col·lectiu, de país? I tant que ho és. Perquè –torno a dir– el llibre no l’ha fet Xavier Pla sol, l’hem fet institucions, industries, escoles, llibreters, lectors, universitats, una bona part del capital social del país.
Avui podem conèixer i valorar JP, la seva personalitat, les seves conductes privades i públiques, generoses i miserables, la seva obra immensa i el seu context històric amb una mirada crítica més tranquil·la i justa, intel·ligent i constructiva. Lúdica, sàvia, apassionada. Ah, mirem que el tercer adjectiu planià no sigui murri, mentider, hipnòtic...
Finalment, crec que ni cal ni convé que esmercem gaire minuts a contrastar el que hem assolit (conreant i gaudint d’aquest i altres productes culturals semblants) amb els nefastos intents aznarians - ayusistes de blanquejar la dictadura franquista; ajudats aquests darrers, sí, per grups mediàtics interessats. Podem reclamar una dreta liberal de debò, demòcrata, respectuosa amb la divisió de poders. Sobretot, podem seguir aprenent a trobar els vents i les corrents de fons que ens ajuden a navegar el llagut vers aigües amb pesca més rica per a tothom.
Un llagut de bona fusta. El llibre. Catalunya. I sí, Josep Pla.
Bona travessa. Bon Sant Jordi.
Miquel Porta Serra
~ 3 a 15 d’abril, 2024.
@miquelporta
versión original completa en castellano del artículo publicado también en EL PERIÓDICO el 12 de abril de 2024:
Una factualidad con valor cultural y político, Contexto y acción - ctxt, 21-05-2024
